sábado, 23 de julio de 2011

Les crisis

sábado, 9 de octubre de 2010

Paciència...

Bon dia! Avui he sentit el programa l'Ofici de viure. Avui parlaven sobre la paciència. Em sembla que pot ser molt útil!:


domingo, 22 de agosto de 2010

La meditació

Suposo que una de les claus per arribar a ser feliç és, primer de tot, posar en ordre les idees. Tenir la ment clara. Un exemple d'això és la meditació.
Us deixo un vídeo d'un programa que m'agrada bastant, el qual he conegut quasi per casualitat.




Vivid.

miércoles, 11 de agosto de 2010

I per on comencem?

Exacte, per on comencem? Per on comencem a ser feliços, a somriure cada dia? Cadascú comença per un mateix. Perquè si no, no podem començar. 
Això ho pensava ahir, com es pot començar a arribar a aquest punt. I crec que s'ha de començar observant-se a un mateix, a tots aquells cops que estem tristos. I la pregunta verdadera és: quin és el punt en comú de totes les vegades que estàs trist? Quin és el punt general, el punt on es troben tots aquests moments?
El meu es la negació al pas del temps. Me n'he adonat que sempre que estic trista és per la no-acceptació de que les persones cambien, de que les relacions amb la gent es deterioren, de que res serà com abans i res en un futur serà com ara. Em costa molt d'acceptar-ho, però és el que haig de fer. I ara, com ho puc acceptar? Per molt que ho penso no trobo la resposta. Al menys ja tinc identificat el problema, espero saber resoldre'l.

Vivid.

sábado, 31 de julio de 2010

La vida és efímera

Amb aquest post vull fer una mirada general. Més que res, per veure què és la vida. La vida és efímera, en qualsevol moment pot acabar. I això és el que cal tenir present a cada segon, cada instant que respirem... Hem de pensar que estem vius, sí, però que en qualsevol moment ens podem morir. Per tant, cada instant s'ha d'aprofitar al màxim. Bé, tampoc dic que anem per la vida vigilant tot el que hi ha al nostre voltant. Més ben dit vull dir el contrari; vull que tots acceptem que quan arribi el moment, ens haurem de morir. I això no ha de provocar cap pànic; és la llei natural de la vida. Les coses són així, i la única manera de poder viure en pau es acceptant-ho.
No m'hi fico en el que hi ha després de la mort; cadascú pensa el que pensa. Igualment, no crec que haguem de perdre temps amb això... Si realment hi ha alguna cosa després, ja la veurem. No hi ha cap mena de pressa!
Però mentrestant, s'ha d'aprofitar la vida. Pensa que potser mai més podràs estar aquí, simplement tot això s'acabarà. Tot el que t'envolta. S'acabarà per tu, i ja no podràs fer el que t'agrada.
Pensar això és bastant... Marejant, per dir-ho d'alguna manera. Cada vegada que m'ho plantejo, i me'n adono de la immensitat de tot això que ens envolta, em sento bastant desorientada. És massa gran com per comprendre-ho del tot, per tant em concentro només en el que faig. I no penso en el futur; qui sap si d'aquí un any seguiràs aquí? Potser ja t'hauran atropellat! No ho pots saber. I tampoc t'has d'obsessionar amb això. Simplement acceptar-ho, acceptar que no sempre seguirà tot al seu lloc. Que si ara vols dibuixar, has de fer-ho. Que si ara vols escriure un llibre, ho has de fer! En un futur potser no tindràs temps. Per tant... has d'aprofitar cada moment, amb el que més et vingui de gust. Has d'aprofitar-ho, perquè si no ho fas, mai més ho faràs.
I què guanyes estant trist tota la teva existència? No guanyes res de res, més ben dit perds. Perds les ganes de seguir aquí, i perds temps amb les teves llàgrimes. Sabies que després d'uns quants anys, el teu cervell acabarà per oblidar tots els teus records tristos? Ho sabies? Això vol dir que tots els alegres, tots aquells que t'han fet sentir bé, es graven a foc a la teva ànima. Quan siguis una àvia, miraràs enrere i recordaràs el que has viscut... I la major part dels teus records seran les vegades que vas riure. I si et vas passar tota la teva existència lamentant-te, quin record tindràs llavors? Tindràs escenes borroses, difuses, només recordaràs que estaves trista. No recordaràs ni per què, ni com, ni quan, ni quantes llàgrimes vas vessar. Tot aquell temps està perdut. No val la pena.
Està bé desfogar-te si així ho necessites. Però no està bé voler ofegar-te inconscientment en aquest dolor.
Tampoc serveix de res enfadar-te, amargar-te, lamentar-te... És una soberana tonteria. Una persona té la seva vida, tu tens la teva. Si us encreueu, seguireu cadascun pel vostre camí. I pots deixar un somriure als seus llavis, o pel contrari, un cabreig que, primer, no va enlloc, i segon, que tard o d'hora oblidarà. Però si de veritat vols que s'enrecordi de tu, només ho pots aconseguir fent-te estimar. Per tant... No ens barallem, que no val la pena.

Vivid.

viernes, 23 de julio de 2010

Somriure cada dia

Aquest és el meu primer blog escrit en català. Per què? Perquè fins ara el que volia expressar amb les meves paraules, eren coses que havia de dir en castellà. Però el que vull posar aquí és únicament en català; no podria expressar-me en cap altre idioma. Ho sento pels que no ho entenguin (ambdues coses; el català, o la meva decisió).
Somriure cada dia. Sí, aquest és el seu nom. Aquest blog té com a propòsit veure les coses bones de cada dia, i adonar-se'n. Per què vull fer una cosa així? Més que res, perquè hi ha molta gent que no sap apreciar cada petit detall. Sobretot a la adolescència; aquesta etapa tant pesada on et sembla que ets únic al món, que ets un incomprès i que ningú pensa com tu. Sí, jo també estic a aquesta etapa, però potser sóc una de les poques persones que se'n adonen i que volen fer alguna cosa per cambiar-ho.
Aquest és el nom del blog, Somriure cada dia. Perquè si ho penseu, (penseu-ho! Segur que hi estareu d'acord), no hi ha un sol dia en que no somriguem. Penseu en el vostre dia més trist, el més trist de tots. Segur que algun pensament, alguna persona, algun comentari, alguna visió..., segur que alguna cosa et va fer somriure, per uns instants. I és que si ho pensem bé, quantes vegades somriem al dia? Cinquanta? Jo diria que més i tot. Demá les contaré. 
Aquí vull parlar-vos de totes aquelles coses que poden fer somriure, al menys una vegada al teu dia més trist. Perquè és cert, no hi ha cap dia sense un somriure als llavis. Intenteu no somriure! És un gest tant natural... I hi ha molt poques persones que li dónin importancia. Ah, un somriure. Només és això.
Però si ho pensem encara més... Segur que al teu dia més feliç no va haver-hi res que et va fer plorar. Ni estar trist/a. La felicitat és molt més poderosa que la tristesa, i en aquest blog vull refermar aquesta creència.
Amb això acaba la primera entrada. Moltes gràcies.

Vivid.