La vida és efímera

Amb aquest post vull fer una mirada general. Més que res, per veure què és la vida. La vida és efímera, en qualsevol moment pot acabar. I això és el que cal tenir present a cada segon, cada instant que respirem... Hem de pensar que estem vius, sí, però que en qualsevol moment ens podem morir. Per tant, cada instant s'ha d'aprofitar al màxim. Bé, tampoc dic que anem per la vida vigilant tot el que hi ha al nostre voltant. Més ben dit vull dir el contrari; vull que tots acceptem que quan arribi el moment, ens haurem de morir. I això no ha de provocar cap pànic; és la llei natural de la vida. Les coses són així, i la única manera de poder viure en pau es acceptant-ho.

No m'hi fico en el que hi ha després de la mort; cadascú pensa el que pensa. Igualment, no crec que haguem de perdre temps amb això... Si realment hi ha alguna cosa després, ja la veurem. No hi ha cap mena de pressa!

Però mentrestant, s'ha d'aprofitar la vida. Pensa que potser mai més podràs estar aquí, simplement tot això s'acabarà. Tot el que t'envolta. S'acabarà per tu, i ja no podràs fer el que t'agrada.

Pensar això és bastant... Marejant, per dir-ho d'alguna manera. Cada vegada que m'ho plantejo, i me'n adono de la immensitat de tot això que ens envolta, em sento bastant desorientada. És massa gran com per comprendre-ho del tot, per tant em concentro només en el que faig. I no penso en el futur; qui sap si d'aquí un any seguiràs aquí? Potser ja t'hauran atropellat! No ho pots saber. I tampoc t'has d'obsessionar amb això. Simplement acceptar-ho, acceptar que no sempre seguirà tot al seu lloc. Que si ara vols dibuixar, has de fer-ho. Que si ara vols escriure un llibre, ho has de fer! En un futur potser no tindràs temps. Per tant... has d'aprofitar cada moment, amb el que més et vingui de gust. Has d'aprofitar-ho, perquè si no ho fas, mai més ho faràs.

I què guanyes estant trist tota la teva existència? No guanyes res de res, més ben dit perds. Perds les ganes de seguir aquí, i perds temps amb les teves llàgrimes. Sabies que després d'uns quants anys, el teu cervell acabarà per oblidar tots els teus records tristos? Ho sabies? Això vol dir que tots els alegres, tots aquells que t'han fet sentir bé, es graven a foc a la teva ànima. Quan siguis una àvia, miraràs enrere i recordaràs el que has viscut... I la major part dels teus records seran les vegades que vas riure. I si et vas passar tota la teva existència lamentant-te, quin record tindràs llavors? Tindràs escenes borroses, difuses, només recordaràs que estaves trista. No recordaràs ni per què, ni com, ni quan, ni quantes llàgrimes vas vessar. Tot aquell temps està perdut. No val la pena.

Està bé desfogar-te si així ho necessites. Però no està bé voler ofegar-te inconscientment en aquest dolor.

Tampoc serveix de res enfadar-te, amargar-te, lamentar-te... És una soberana tonteria. Una persona té la seva vida, tu tens la teva. Si us encreueu, seguireu cadascun pel vostre camí. I pots deixar un somriure als seus llavis, o pel contrari, un cabreig que, primer, no va enlloc, i segon, que tard o d'hora oblidarà. Però si de veritat vols que s'enrecordi de tu, només ho pots aconseguir fent-te estimar. Per tant... No ens barallem, que no val la pena.

Vivid.